Per fi ha arribat la tardor i no he tingut cap més excusa per, d’una vegada, fer neteja d’armaris i triar la roba que fa temps que no em poso perquè la majoria m’ha quedat petita.
Fent piles m’ha passat ben bé tot el matí. Cada peça té un record entranyable per a mi. Com si fos una pel·lícula, m’anaven passant les imatges dels llocs i moments on havia lluït aquelles robes.
De sobte he sentit una olor especial i les mans se m’han endinsat al fons d’un calaix on sobresortia una màniga de color malva, de tacte suau com les sedes de Samarcanda.
No han passat ni dos segons que m’he trobat en aquelles terres llunyanes, envoltada de colors i perfums dolços. Una llum tèbia i uns llavis carnosos que em volien robar un petó. Estava trasbalsada, el meu cos flotava en mig d’un espai desconegut. Qui era aquell noi de mirada profunda que m’intentava treure la samarreta de color malva? Tota jo bullia en una espiral de frenesí. Jo reia, embriagada, assaborint la seva pell color mel; mentrestant, ell es barallava amb les mànigues de la samarreta. Finalment ho va aconseguir, i amb delicadesa la va penjar com si es tractés d’un tresor. Ens vàrem fusionar en un amor pur i net, ple de tendresa. La nit va córrer aliena a aquelles dues persones vingudes de mons diferents que s’havien trobat en un lloc amable carregat d’històries fantàstiques.
L’endemà els carrers van esdevenir un abisme. Jo tornava a la meva ciutat amb el cor trencat i ell... qui sap quin va ser el seu destí.
La samarreta va absorbir tota la seva olor dolça i per molt temps que passi romandrà amb mi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario