EL DESPERTAR

 

Fa temps que estic atrapada en la foscor. Tinc la sensació que visc en una mena de bombolla de cristall, inclòs un bonic jardí, que no valoro. M’he fet gran, han passat els anys volant i ja no tinc aquella energia que em feia sortir del forat i m’anava a navegar sobre el mar, sentin el vent a la cara, o pujava les muntanyes plenes de neu per llençar-me amb velocitat per les pistes d’esquí. Viatges arreu que m’omplien de plaer. Altres paisatges, altres cultures que trencaven la monotonia del dia a dia. A les hores tot era esperança.

Sempre en busca de l’amor perdut i sempre patint l’abandonament. Un destí maleït que m’ha negat tot allò que desitjava i em feia feliç. Ja no em queden llàgrimes de tant plorar.    Ja no tinc ni ganes de sortir al carrer, on cada dia veus mes injustícia i dolor. Una societat individualista e inhumana que ens aboca a la més horrible solitud. On són aquells amics aixopluc de les teves misèries i mancances?. No hi ha Humanitat.

M’he deixat tant, que m’han crescut unes ungles ben llargues i punxegudes. I com la realitat no existeix, més allà del que crea el nostre cervell, he decidit anar rascant cada dia amb l’ungla més llarga, aquest vidre que m’empresona. A mida que ho faig, vaig veient la llum, una llum poderosa que en realitat surt del meu interior i em connecta amb l’AMOR mes gran.

Ara per fi em sento com aquell peix que després de donar voltes infinites sobre sí mateix, s’apodera, agafa embranzida, i surt volant de la peixera confortable a un nou Despertar.

 

DECEBUDA

    

 

La dona va agafar el paraigua d'una embranzida i va sortir de casa endinsant-se en una pluja torrencial, que en pocs moments li va calar els ossos. Caminava lentament mig encorbada, plena de tristor i ràbia, abraçant el paraigua com si aquest, a més a més de protegir-la de l'aigua, també pogués eixugar li les llàgrimes.

    Et vaig estimar fins a l'infinit. T'ho vaig donar tot, cos i ànima. Et vaig fer costat en els moments més difícils, quan ningú apostava per tu. Vaig ser la teva confident, amiga i amant. Ho compartíem tot i gaudíem de la vida perquè els dos ho necessitàvem. Érem feliços encara que en alguns moments els dubtes t'atrapessin. Una trucada des de l'altra part del món t’omplia de remordiments. Et posaves trist, però jo de seguida et consolava. Ja sabia que el teu amor per mi no estava a l'altura, però confiava que el temps ho canviaria tot. Que em repetissis, com un mantra, que tu i jo només érem amics no aconseguia esborrar del tot aquella felicitat dolça que mai havia sentit, Potser em queia una llagrimeta, però caminava endavant amb una gran bena als ulls. Estava enamorada.

    Tot allò es va acabar, perquè totes les coses tenen una durada o perquè mai hauria d'haver començat. Vas trobar finalment la dona d’els teus somnis, prima, rossa i amb caràcter. Suposo que els dos sou molt feliços i me n'alegro.

    Però, jo ho havia perdut tot, també els amics que em varen castigar per embolicar-me amb tu, un home casat. I com si això no fos suficient, aquest matí, una veu tòxica, d'aquelles que els agrada sucar-hi pa, em posa al dia i m'explica que vas escampant les meves misèries. Les meves pors, les meves inseguretats, la meva dependència, tot allò que en la nostra intimitat jo et vaig confiar.

    Ara deixo que la pluja s’emporti les llàgrimes. Avui comença allò que mai hauria d'haver permès que acabes, la meva dignitat.