EL DESPERTAR

 

Fa temps que estic atrapada en la foscor. Tinc la sensació que visc en una mena de bombolla de cristall, inclòs un bonic jardí, que no valoro. M’he fet gran, han passat els anys volant i ja no tinc aquella energia que em feia sortir del forat i m’anava a navegar sobre el mar, sentin el vent a la cara, o pujava les muntanyes plenes de neu per llençar-me amb velocitat per les pistes d’esquí. Viatges arreu que m’omplien de plaer. Altres paisatges, altres cultures que trencaven la monotonia del dia a dia. A les hores tot era esperança.

Sempre en busca de l’amor perdut i sempre patint l’abandonament. Un destí maleït que m’ha negat tot allò que desitjava i em feia feliç. Ja no em queden llàgrimes de tant plorar.    Ja no tinc ni ganes de sortir al carrer, on cada dia veus mes injustícia i dolor. Una societat individualista e inhumana que ens aboca a la més horrible solitud. On són aquells amics aixopluc de les teves misèries i mancances?. No hi ha Humanitat.

M’he deixat tant, que m’han crescut unes ungles ben llargues i punxegudes. I com la realitat no existeix, més allà del que crea el nostre cervell, he decidit anar rascant cada dia amb l’ungla més llarga, aquest vidre que m’empresona. A mida que ho faig, vaig veient la llum, una llum poderosa que en realitat surt del meu interior i em connecta amb l’AMOR mes gran.

Ara per fi em sento com aquell peix que després de donar voltes infinites sobre sí mateix, s’apodera, agafa embranzida, i surt volant de la peixera confortable a un nou Despertar.