MONTGAT

De vegades passo amb el tren per Montgat, i una petita i rodona llàgrima fuig tímidament del meus ulls. Era jo molt petita quan els oncles vivian allà i cada estiu gaudíem d’aquell mar blau intens, on jo m’en fonsava nedant com una sireneta. Aquesta família, esperant una carta de l’Argentina que mai no va arribar, es va quedar en el bonic poble de petites cases blanques de pescadors. L’oncle va construir uns banys amb unes quantes canyes i fustes trobades pels voltants de la Conrerria. Tots els estius s’omplien de banyistes que a l’hora de dinar feien cua per agafar una de les taules cobertes d’estovalles de quadres varmells. El peixos a les brases acabats de cullir, les paelles a punt esperant ser devorades. Es respirava un ambient cubà amb begudes i música vingudes del continent americà. Déu meu com ha passat el temps! La mateixa estació de sempre, amb el seus maons vermells, dóna testimoni de tot això. Trens de fusta arrosegats per una màquina negra de carbó s’aturaven allà, cargats de banyistes que oblidant les seves penúries, gaudien d’un dia de platja d’aquells llunyans estius. Avui, allà on el paisatge era ple de boscos de diverses tonalitats de verds s’aixequen dos immensos blocs de pisos nous que gairabé graten el cel. Segur que els oncles s.ho miren des de allà.