LA NEVADA DE 1962

Quan vaig trobar aquesta fotografia de seguida em va venir a la ment aquella nit de Nadal de l’any 1962. Jo a les hores era molt petita, perquè recordo que l’avia encara vivia amb nosaltres. Vàrem anar a dormir com cada nit, i no sé quina hora del matí seria, quan el pare va sortir a la galeria i aixecant la veu ens va despertar a tots dient: —Està nevant, està nevant! Tot és blanc. Jo no me’l creia pas i vaig girar els llençols de costat per tapar-me i continuar dormint. Però el marrec de la meva germaneta ja estava també allà fent xerinola. Va agafar un floquet de neu i me’l va llençar a la cara. Havien obert la finestra i un aire glaçat refredava tota l’estança. Finalment jo també em vaig aixecar i, oh, quina meravella! Tots els terrats tenien quasi un metre de neu. Gaire bé no es veia Montjuic. Hi havia un silenci estrany i els floquets queien i s’enlairaven guiats per una brisa suau. Aquell paisatge que mai havia vist de veritat, semblava tret realment d’un conte de Nadal de Dickens. Davant de casa, en el mateix replà, hi vivien els meus padrins. De sobte algú va trucar a la porta fent anar el timbre amb impaciència. Era la padrineta Rosario. Estava molt esverada i parlava entre plors que ben bé no se l’entenia de res. Deia alguna cosa així com que el padrí Ramón no havia vingut encara a casa a dormir. L’avia de seguida li va portar un got d’aigua i van seure tots plegats al menjador. El padrinet, prim, moreno, no gaire alt, amb un bigotet força negre era llest como una guineu. Feia realment contrast amb la seva dona, que era tan grossa com bona persona, i tan bona persona que a vegades semblava beneita. Ell feia de comercial, tenia el seu propi negoci i portava la representació de diverses firmes del tèxtil. Recordo que quan entrava a casa seva a jugar amb en Teide, el gatet blanc i negre que si et descuidaves et mossegava, sempre anàvem al seu despatx on guardava unes maletes tan enormes que hi cabia un bebè. De fet quan la mamà va marxar al cel i ens va deixar aquest bitxo de germaneta, com que era tant petita, de vuit mesos, deien que per por que no es perdés al bressol li van fer un llitet en una d’aquestes maletes. Ja més calmada la padrina explicava al papà que feia un parell de dies el padrí havia marxat en el seu “sis-cens” cap a Mataró, perquè un client seu li havia fet una comanda urgent. Es tractava d’aquelles mitges de punt de nylon que estaven tan de moda. Com que tenien molta acceptació deia que segur que de cara a la campanya de Reis les hi traurien de les mans. L’avia i el pare es varen mirar l’un a l’altre d’una forma que jo en aquell moment no vaig saber interpretar, perquè era molt petita. Potser no devia ser la primera nit que el padrinet no tornava a dormir a casa, però aquella nit la neu el va excusar. El padrinet no va poder tornar fins que no varen netejar els carrers i no recordo bé si va arribar a tastar els torrons. Aquella gran nevada que va caure a Barcelona va ser un fet insòlit que potser després en els darrers anys es va repetir, però mai amb la mateixa intensitat i tan de sobte com a les hores, ni en dates tan emblemàtiques. És curiós com la fotografia m’ha retornat a aquells moments tan llunyans.